ACTIVITATS

 EL GIRA-SOL 

Un conte infantil sense infantilitzar que parla de la separació dels pares. És un conte que permet tractar tot tipus de pèrdua i convertir-la en guany. La reflexió que hi ha darrere del conte és: que l'entorn variï de vegades és dur i pot implicar dolor. "El dolor és inevitable, el patiment és opcional". L'entorn no és a les nostres mans i, per tant, tampoc el dolor que ve implícit. No obstant això, el que sí que és a les nostres mans és com el tractem. 

Aquest conte permet trencar amb les corasses emocionals que construieixen les frases "Tu pots",  "Només has de començar de nou", "Això no té importància", "El temps ja ho curarà", etc. ja que introdueix el comiat i el partir en base la persona que era. 

Aquesta idea pot entendre's millor a partir del seguent fragment d'Antonio Machado: 

Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

En els primers versos, trenca amb les expectatives futures reconduint-les al present, canviant el focus de "QUI VOLDRIES SER/COM VOLDRIES ESTAR" a "QUI VOLS SER/COM VOLS ESTAR". Talla també amb els llaços que ens ancoren al passat convertint les experiències viscudes amb camí que ens ensenya per on "no hem de tornar a passar" perquè ja hem après d'aquella situació. 

    LA LLAVOR

La llavor és el fruit, el que s'obté després d'haver nodrit la planta que la construit. La llavor és la persona què s'ha convertit l'infant desprès d'haver viscut una etapa de la seva vida amb el paradigma que l'acompanyava. No obstant això, al perdre una part del que formava la seva vida i, implícitament, part de la visió amb que veia la vida. Portant-ho en el camp de la separació de familiars, l'infant que ens trobem és el fruit d'una vida on la família era "perfecta" on no se separava mai perquè "s'estimaven per sempre". Una vida on "l'obligació famliar" era mantenir la felicitat dels infants incondicionalment. 

Al trobar-se amb la pèrdua d'un factor "imprescindible", d'acord amb la història que ens fa creure la societat, l'infant experimenta ràbia i frustració. És injust el que li ha passat i se sent enganyat, això no és el que li havien dit. Conseqüentment, s'enfada amb el món o s'entristeix. 

Aquesta primera fase serveix per acomiadar-se de l'infant que duia aquella vida i expressar la tristesa, ràbia, frustració, angoixa, etc. que impliqui acomiadar-se del que es deixa endarrere. Ha d'enterrar la llavor per, en base la persona que era, re-construir-se.

    EL BROT 

La llavor com la coneixíem ja no hi és. S'ha transformat i esdevindrà una nova versió d'aquesta. Acomiadar-se d'un mateix i de l'entorn (o perspectiva) que el construïa és dolorós i fa molta por. Fa molta por perquè no hem conegut un món que no fos aquell que hem construit i, per tant, qui garanteix que hi pugui sobreviure? 

L'expressió del dolor desgasta en gran mesura a nivell emocional i la por genera inseguretat. En aquesta fase, és millor tenir en compte que el brot és menut i delicat i és preferible acollir-lo amb molt amor i respecte perquè se senti segur i amb espai suficient com per treure el cap. Crear un refugi amb la mirada i espai amb l'escolta. 

Que pugui sentir que qui l'acompanya és port, on anar si hi ha tempesta així com far, per ficar llum allí per on pot iniciar el viatge. 

    LA PLANTA 

La planta tendeix a la llum per inèrcia natural, l'únic que necessita és un espai segur perquè pugui fer-ho. Ningú diu que el camí sigui fàcil, així que allò que li esperi la farà més resilient. Aprofitem per confiar. Aprofitem per acompanyar.

En la noche que me envuelve,
negra, como un pozo insondable,
le doy gracias al dios que fuere,
por mi alma inconquistable.
En las garras de las circunstancias,
no he gemido, ni he llorado.
Bajo los golpes del destino,
mi cabeza ensangrentada jamás se ha postrado.
Más allá de este lugar de ira y llantos,
acecha la oscuridad con su horror,
Y sin embargo la amenaza de los años me halla,
y me hallará sin temor.
No importa cuán estrecho sea el camino,
ni cuántos castigos lleve a mi espalda,
Soy el amo de mi destino,
Soy el capitán de mi alma.

Invictus - William E. Henley

    LA FLOR

La flor és la bellesa que desprèn l'esdevenir la millor versió d'un mateix. Aquella que reflecteix color, vida i ganes de viure-la. És el resultat d'un aprenentatge i l'establiment d'un nou paradigma a partir del viscut. És moment de crear per gaudir. 

"LA LLIBRETA PER ENLAIRAR-SE"

(fotos)

EL TRESOR 

Avui dia, es carrega els infants de tasques i se'ls exempta de la major responsabilitat: dirigir la seva vida. Creixen en un "ego", una bombolla que els fa sentir exclosos de la societat, i els impulsa a una competitivitat exorbitant per sentir-se millor dins aquella bombolla. Com més eficients, com més tasques i més ben fetes millor. 

Però, qui dona sentit a aquelles "tasques"? Són les que realment volen fer? Son grans administratius o grans líders de la seva vida? 

Per sobre el nivell d'independència, existeix la interdependència. Un vincle que va més enllà de treure el millor d'un mateix per si sol. La interdependència obre pas a la cooperació, a l'expressió de la millor versió d'un mateix a partir d'oferir l'espai per permetre la millor expressió dels altres. 

"El tresor" és la peça que vaig oferir als alumnes com a "clau per obrir-se al món". Una "clau" que havien d'utilitzar quan es trobaven en un estat de "ensimismamiento" i notaven que estaven veient el món únicament des de la seva perspectiva. Recordar que, aquell tresor, era la SEVA responsabilitat. ni del papa ni de la mama ni de ningú més que se n'hagués de fer càrrec. 

LA BÚSTIA